Editorial

Zerowaste vol dir zero residus.

El concepte zerowaste que ara veiem escrit per tot arreu no te res a veure amb la gestió dels residus, sinó amb no generar aquests residus. 

El fet de reciclar ha passat a ser una solució poc efectiva. Per molt que reciclem, generem tanta quantitat de residus que ni nosaltres com a humans ni la terra mateixa, dona l’abast per a dissoldre o absorbir. 

Canvis n’hem de fer molts en el nostre dia a dia perquè en el fons, nosaltres som els responsables de tot plegat, els que tenim el poder de generar o deixar de generar residus d’un sol ús. La feina es molt senzilla en aquests sentit… ¿Què més et fa dur una bossa de tela per anar a comprar? Sempre és millor que comprar una de plàstic!

Al concepte Zerowaste tant de moda se li ha afegit el R.E.P , la “Responsabilitat Estesa del Productor”.

Una estratègia que s’han inventat que consisteix en afegir tots els costos ambientals associats a un producte al llarg del cicle de vida del producte al preu de mercat d’aquest producte. O sigui, que si jo fabrico una bossa de plàstic per exemple, hauria d’imputar en aquesta bossa de plàstic totes les despeses que suposa gestionar-la com a residu fins que desaparegui del tot.  Si fos així les bosses de plàstic que ens venen al súper no costarien només 5 cèntims. Aquestes bosses que comprem solen acabar en una incineradora de la Xina perquè és més fàcil i més barat produir-ne una de nova que reciclar el plàstic de la que hem llençat (al contenidor de plàstic, ep!).

Amb aquesta estratègia en el fons es com les empreses ens passen el relleu de la responsabilitat als consumidors, ho veieu?

Però el problema és que pagant una mica més per la bossa de plàstic no reduïm la bossa de plàstic i per tant no resolem el problema de l’excés de residus! 

Amb els packs Startbox volem donar una empenta a deixar de fer servir bosses d’un sol ús i agafar l’hàbit d’anar a comprar amb bosses reutilitzables. 

A més a més de ser uns bosses pràctiques i boniques, heu de saber que estan fetes 100% a Barcelona, amb el que no generem tampoc, cap mena de despesa energètica en llargs desplaçaments. També que les han cosit i manipulat en tallers que treballen per la inclusió de dones en risc d’exclusió i d’aquesta manera col·laborem amb més causes que ens semblen del més just i necessari!

En resum no fem donacions a cap entitat de part del preu que pagueu pel pack… però és que la donació està feta perquè aquesta bossa que tens a les mans ha ajudat a una dona com tu, a tirar endavant malgrat les adversitats. 

Gràcies!! 

Quant valen les coses que comprem?, comprem bé?, què vol dir comprar bé?, som consumidors compulsius?, practiquem el consum responsable?, o creiem que és una moda passatgera amb molta façana?

Dedicar un post del blog als preus de les bosses TOCS era una de les coses que tenia moltes ganes de fer. D’entrada, però, he de dir que la realitat dels costos dels productes i les reflexions que en faig són absolutament personals i, alhora, voldria deixar clar que el que ve a continuació està a anys llum de voler ser una queixa o una crítica.

Aquest post neix de la impotència que em genera la frase “tant car!?”, com a reacció quan dic el preu de venda d’una bossa TOCS. O de la carona que em queda a mi després de sentir dir (enmig d’un mercat de creadors locals): “Mira, María, como en Misako!” -ep!, que consti que no tinc res contra la marca de bosses, eh? Simplement reprodueixo el comentari tal com va anar.

També neix de constatar com les despeses de tirar endavant TOCS superen en molts casos els beneficis…

Però ja he comentat que l’objectiu d’aquesta entrada no és rondinar, sinó posar les coses sobre la taula de manera clara i tan senzilla com sigui possible per entendre d’on surt el preu de venda final de cadascun dels productes que faig.

Atorgar i creure en el valor real dels productes de creadors locals és el secret del consum responsable.

El tema seria fàcil si us posés una captura de pantalla dels excels i el programa de gestió administrativa que faig servir, però em fa por que deixeu de llegir, perquè amb prou feines me’n surto jo quan els veig i en canvi crec que avui el tema s’ho val i no vull que m’abandoneu a mitja lectura!!!

He mirat de simplificar l’explicació al màxim i aquest n’és el resultat:

Una bossa TOCS té les següents despeses habituals a nivell empresarial de tota la vida, és a dir que hi són sí o sí independentment del model i temporada, del fet que es vengui o no es vengui:

1. El material amb què està feta la bossa (és evident, oi?).
2. El temps de fabricació, o sigui tallat, cosit i planxat (com a mínim!).
3. El material del packaging i el temps d’embolicat, sigui en botiga, market o botiga online.
4. El marge de costos que inclou: fils, manteniment de la màquina de cosir, neteja, electricitat, aigua, agulles, wifi, etc.
5. El cost comercial que es tradueix en pagar assistència a markets i fires, manteniment del web, comissions de la passarel·la de pagament de la botiga online, proveïdors d’enviaments, etc.
6. Arribem a la part dels impostos: els mínims són el 21% d’IVA que he d’aplicar a cada un dels productes perquè cada trimestre he de fer-lo arribar a hisenda (per als que no ho sapigueu, l’IVA no ens el quedem els fabricants ni els comerciants, l’IVA és un impost que pagues tu com a consumidor i que nosaltres només l’hi guardem a hisenda. Te’l cobrem, el guardem al banc i cada tres mesos fem una transferència a hisenda amb el total.)
7. I la reina dels impostos obligatoris és la quota d’autònoms, que és l’impost que paguem pel fet de tenir una empresa pròpia. Tenint en compte que la quota mínima són uns 300 euros al mes independentment de si tens ingressos o no, i que això no et dona dret a la prestació d’atur si l’empresa no va bé… de vegades em pregunto per què no sortim al carrer amb pancartes el col·lectiu d’autònoms en massa.

A totes aquestes despeses hi podem sumar les que canvien de tamany o intensitat en funció de la temporada, del temps meteorològic, de les lleis, dels canvis de govern, de la nostra capacitat mental i física que afecta directament a la producció, i una mica del destí (tant si hi creus com si no!).

Alguns exemples són:

el temps destinat al disseny de nous productes, que inclou testos de prototips i el material per fer-los

el temps de compra de materials i la inversió que fas prèvia a la venda

el temps dedicat a la creació de contingut per a les xarxes socials (o el cost que algú te les gestioni)

el temps de continguts del web (o el cost que algú te’l gestioni)

el temps de continguts de la botiga online (o el cost de que algú te la gestioni)

el temps de gestió administrativa i fiscal (o el cost d’un gestor)

la fotografia

el disseny gràfic

els imprevistos, com canvis en les lleis que obliguen a invertir en temes legals, canvis de govern que prenen mesures que afecten al comerç, etc.

I estic segura que me’n deixo algun. Tot plegat suposa més de 40h de feina a la setmana.

Vull ser tan sincera amb mi com amb vosaltres, i m’ha semblat que la millor manera de fer-ho era explicar-vos que dels 50 euros que pagueu per una bossa TOCS, uns 33,5€ serveixen per pagar totes les despeses prèvies que us he enumerat. Feu números, si us plau, i digueu-me si les bosses TOCS son cares o costen el que valen.

I quan arribo a aquí, només us puc donar les gràcies per llegir-me fins al final, per cuidar els comerços de proximitat, i per fer créixer els creadors locals.

Però, sobretot, em sento molt agraïda a totes aquelles persones que compreu bosses TOCS sabent el valor que tenen en tots sentits. Sou les més grans!

El primer tote bag era una nevera!

El primer tote bag que es va fer era de tela impermeable amb les nanses de cuir gruixut.

I perquè la tela impermeable? Una tote bag és una bossa de nanses amb finalitats pràctiques. El terme tote significa “per emportar”.

A la dècada dels 40 del segle passat, un tal Mr. Bean , que era un senzill pescador de Greenwood va idear una bossa de nanses per a dur el gel i la pesca fresca substituint el típic cistell de pescador!

Com que era una bossa per a dur gel i posar el peix que es pescava al riu i per tant havia de ser impermeable!

Li va posar el senzill nom de tote bag!

Els inicis de la venda online!

I li va posar nom perquè quan en va comprovar la funcionalitat de la bossa, va decidir compartir l’invent i posar-lo a la venda!

Va aplicar una tècnica de màrqueting de la seva època: va agafar una llista de pescadors amb llicència de la seva zona, va preparar una circular informativa del producte i els la va enviar per carta.

Va instal·lar un magatzem al soterrani de casa del seu germà i des d’allà des enviava les comandes per correu postal.

En poc temps ja editava un catàleg de quatre pàgines!!

Actualment, l’empresa del Mr. Bean és una empresa de venda per correspondència especialitzada en vestuari i equipament recreatiu.

La moda del tote bag

Durant la dècada dels 50, les dones van començar a fer servir els tote bags dels seus marits com si fos una bossa de mà per al dia a dia, donada la seva practicitat.

A la dècada dels 60 els tote bags agafar fama amb el disseny de Bonnie Cashin que va llançar la seva pròpia línia de bosses en formes bàsiques, còmodes i elegants alhora.

Bonnie Cashin va ser una dissenyadora nord-americana autodidacta considerada una dels més importants de disseny de roba “casual” del segle XX.

Destaca per la seva lluita contra la pressió del fabricant que volia molta producció, tot defensant per sobre de la quantitat a baix preu, la creativitat del dissenyador i l’exclusivitat del producte.

Amb aquesta idea i la senzillesa i comoditat per bandera, va donar forma a noves tendències en peces com ponxos, túniques i capes a part de la bossa de mà.

Molts dels seus dissenys es troben actualment en museus tant importants com el MOMA de Nova York.

I aquí?! Què passa a Catalunya?

Aquí a Catalunya del tote bag actual en dèiem cabàs o cistell i fa més o menys el mateix recorregut pel temps.

De les places dels mercats públics d’alimentació… fins al seu ús habitual per anar a la platja, sortir al vespre a prendre un gelat… sobretot a l’estiu!

El cabàs és una peça clàssica mediterrània que ens encanta i no passa de moda i quan ve el bon temps torna a sortir de l’armari on l’hem desat!

Des de TOCS us proposem alternatives per anar variant. Des de les Shopperbag que són ideals per a anar a la platja o la piscina, fins a les Max o les Fifty que son perfectes per a la resta del dia!

 

Avui vull parlar de les fires i markets de Nadal…

Tenir una marca craft és encantador, és ecològic, és ètic, és coquetó, és creatiu, és motivador, és bonic i és el millor que et pot passar si t’agrada el que fas.

Vendre productes d’una marca craft és més complicat. Perquè socialment no estem preparats del tot per processos com la compra online, per valorar el petit comerç, la producció de proximitat o el resultat del treball de disseny i creació en petita escala.

Ens agrada molt, però el trobem car.

Ens agrada molt però millor esperem a rebaixes.

Ens agrada molt però no valorem prou el treball que hi ha darrera com per entendre que el producte que veiem, i volem, no és car, simplement, val diners.

I encara no estem a punt per valorar l’exclusivitat, el fet de moure l’economia local, la qualitat del servei de tenir una relació directa amb el dissenyador, la possibilitat de demanar comandes a mida, saber que estàs fent un bé comú, etc.

Però anem pel bon camí!

Voldria agrair les organitzadores de La Fireta del berguedà, que hagin celebrat ja la 6º edició d’aquest market i que no defalleixin. Que l’ impuls de la cultura del disseny i de creació  i comerç de proximitat que les mou cada any és vital per a tots.

Us deixo la meva reflexió escrita el dilluns 18 de desembre, a les 07.00 del matí.

“Es dilluns i he estat tot el cap de setmana a La Fireta.

La Fireta és un market craft que m’aporta coses increïbles just abans de Nadal.

Treballo un cap de setmana sencer, sense parar ni per dinar pràcticament, i enlloc de rondinar va i resulta que em sento plena de vitalitat i experiències boniques! I tot gràcies a l’entorn i el concepte de La Fireta, del tarannà de la resta d’expositors, i per suposat per la gent que veniu.

A més a més de mal d’esquena, l’esgotament, i els calerons  per seguir treballant en el projecte TOCS, vull explicar que de La Fireta 2017 m’enduc:

LA VALENTIA de dues dones que han estat capaces de conduir més de 70 km soles quan no ho havien fet a la vida, només per a viure La Fireta al 100%. Elles ja saben qui son: no mireu enrere perquè ara va tot endavant ja! Felicitats!

L’ENERGIA de la Karla, que t’omple per totes bandes quan a les 10 del matí del segon dia de Fireta i amb un bebè moníssim de 5 mesos que no l’ha deixat dormir, comparteix pallassades i riures amb mi que també arribo plena de ganes.

L’ AMISTAT INCOPARABLE de la Carlota i la Norma, que aguanten les meves llargues xerrades estoicament i que s’acomiaden amb abraçades llargues i una data de retrobament fixada.

LA CONNEXIÓ PUNTUAL PERÒ SEGURA amb dues dones que van aparèixer a la meva vida a l’estiu i amb les que vaig amunt i avall de fira en fira entre cervesetes de tarda i mojitos de nit…. seguim!!

ELS MOMENTS INCOMPARABLES amb els ajudants que he tingut aquest any amb els petits de l’Aixa. Mentre la Tíndari retallava estovalles de paper, l’Otger les arrugava i el posava dins la bossa per a que fes la forma bonica per l’expositor de TOCS.

LA TENDRESA de L’Anna, que te una marca de joies preciosa. Els collarets de l’Anna tenen aquell punt ètnic especial perquè ella els omple de delicadesa i forma creacions úniques. M’agrada com lluita de fa anys el seu projecte i l’esta fent créixer.

Em deixo gent… Per exemple la Marcia i el Jordi de Blue Dolls que m’encanten. Que ens veiem un o dos cops l’any i son com casa… ¿sabeu aquella sensació de comptar-hi? De que el dia que no vinguin serà com queeeè???? Que no hi son??? Estan bé?

El Jordi Tribal de La Torneria amb el que he compartit estones molt boniques i que espero veure de nou al juny al VIDA Festival Market.

La Cristina de Musmiau, l’Eva Cardona i la Bernadette de Viure en un conte, que les tinc penjades a les parets de casa en forma de litografia, gravat i aquarel.la.

La Helen de Drapets que irradiava felicitat aquests dies, tant contenta, tanta feina que ha fet amb el web i la que li queda! Tu pots!

Les meves companyes de fira, les nenes de Raval 58, l’Ester de Món Aroma que necessitaria un article sencer per a ella sola. La Clara Niubó que em sembla la persona més creativa i feliç del planeta terra, amb aquell somriure seu.

I segueixo pensant que em deixo persones increïbles segur, perdoneu-me si us plau…

M’enduc, com sempre, la FORÇA, l’EMPENTA i l’ÀNIM de treball per la comunitat i la cultura de la Sara Mayol, l’Alba Perarnau i l’Esther Barniol . Elles es preocupen de muntar tota la fira cada any de manera altruista, per nosaltres, per la comarca, per la difusió de valors de proximitat, artesania, petit emprenedor, disseny , etc.

I els somriures, observacions, critiques, suggerències, etc de les 2.000 persones que ens venen a visitar cada any!”

GRÀCIES A TOTS!